header image
 

La música que m’ha fer créixer (IV)

.. Així que corrien els primers anys 70 (cap al 73, 74..)  entre música disco, funk i Soul Explosion, que eren les que em feien moure l’esquelet els caps de setmana a les discoteques de moda: La Doris d’Alaquàs, Las Vegas de Quart de Poblet… (ai, las Vegas!… algun dia hauré de contar la història d’aquella xica que era l’abanderada de la banda de cornetes i tambors del Barri del Crist i com, gràcies a un proverbial accident de circulació no em varen partir la cara per ella).  Però tornem a la música: tal com anava descobrint-les vaig anar fent entre les meues preferències diversos llocs a altres músiques, de manera que, sense saber-ho, al final va resultar que era un eclèctic total (com collons anava a saber jo això; menuda parauleta!).

Per cert: no em pregunteu què feiem un monyicacos de 14 anys en aquelles discoteques, però el ben cert és que amb eixa edat -que ja pintàvem una certa pelusa a manera de bigot i barba- ja entràvem.

http://www.youtube.com/watch?v=ligIq6o0rUU

I dins eixos nous descobriments musicals, va haver un que em va deixar bocabadat, encantat. Recorde exactament el moment, encara que no el puc datar amb precisió, probablement en algun moment de l’any 73: passava jo amb uns amics una vesprada pel carrer de la Bosseria, camí del barri del Carme. De sobte, de l’interior d’un pub (potser alguns/nes el recordareu: es deia 21-21-21) ens acaronà una tímbrica i embolcallant, quasi màgica melodia, absolutament diferent a tot el que havia escoltat fins aleshores. Era una sonoritat nítida, penetrant. Vam entrar per quedar-nos escoltant un moment i clar, vam preguntar què era això que estava sonant. Es deia Tubular Bells, d’un tal Mike Oldfield.

(he volgut enllaçar-lo ací en una versió amb els crec-crecs del vinil, tal com l’escoltàvem aleshores)

http://www.youtube.com/watch?v=yXwF5WvB3NY

Aquell descobriment va ser el tret inicial de tota una fantàstica discografia que m’anà obrint la ment a mons sonors inimaginables: Led Zeppelin, Moody Blues, Deep Purple, Yes, Jethro Tull, Genesis, Camel, els meravellosos Pink Floyd… . Encara conserve en vinil, com uns grans tresors,  aquells mítics The dark side of the moon Wish you where here!. No exagere: em sabia (encara em sé)  cada nota, cada silenci de Shine on your crazy diamond!

Van ser els anys d’esplendor de l’anomenat Rock Simfònic  o Rock Progressiu. Segons alguns entesos, que filen molt prim, diuen que un és fill de l’altre, però això al comú dels mortals ens té igual. El cas és que aquells primers 70 escoltavem des de Procol Harum (amb el seu arxifamós A whithe shade of pale -o el que ens sonarà més: Con su blanca palidez-) a Deep Purple (també podria contar aquelles vesprades al Sabrina de Benimàmet o la Pista Fallera de Manises, més coneguda com La Quadra, amb els meus amics Pepe i Nando, on acabaven fent-nos rotgle quan sonava Smoke on the water  o Highway Star, però millor ho deixem ací)

la música que m’ha fer créixer (III)

… i en eixes estàvem que, quasi sense adonar-me’n,  arriben els 70 i amb ells l’inici de la meua adolescència i el trencament definitiu amb el ja tènue fil conductor que encara em mantenia unit a aquelles primeres músiques de la infància.

Sí: en tres o quatre anys la copla, les espanyolades, Al Bano i Gianni Morandi  acabaren per deixar pas a noves i increïbles músiques que m’apassionaren: el Soul, el Philadelphia Sound, El Glam, la música Disco.. Beneïda música Disco que tant m’ha fet ballar, sentir, vibrar!  ai, aquelles sessions dominicals en Las Vegas a Quart de Poblet o a la Doris d’Alaquàs.

Si, arribat el moment, algú gosara escriure un epitafi a la meua tomba o fes un panegíric sobre els meus gustos musicals, indubtablement hauria de dir que, sobretot,  vaig estimar apassionadament la música Disco:  KC & The Sunshine Band, Silver ConventionBoney M,Van McCoy, Gloria Gaynor o, com no, Donna Summer!

Però anem per parts.

Un dels grats records que conserve d’aquella etapa de la pre-adolescència pel que fa a la música és el moment en què el meu amic Pepe “Pepillo” -el primer i millor amic que vaig tindre durant molts anys- i jo, vam aconseguir el carnet joven de la cadena Lanas Aragón-Ademar-Hogar Complet que eren els “grans” magatzems de l’època a València i que tenien una secció de discos que, en realitat, no era res de l’altre món però per a mi, aleshores, era com un oasi de sensacions (i de temptacions). Amb el temps vaig anar descobrint altres oasis com Viuda de Miguel Roca o Amigo Disco. Després vindria el totpoderós Corte Inglés.

Doncs amb aquell carnet joven participàvem en uns sortejos periòdics de lots de discos i, curiosament, encara recorde el primer que em va tocar. Evidentment no eren de rabiosa actualitat, però a cavall regalat…

Em van tocar tres discos dels anomenats singles (que no tenien res a veure amb els fadrinots i fadrinotes, separats, divorciades, etc. d’avui en dia). D’un només recorde el títol: glo-glo-glo ya-ya (en fi… sense comentaris) un altre era de Los Albas, i un tercer d’un senyor de color (negre, que apostillarien Les Luthiers) molt marxós que es deia Rolando Laserie. Anys després vaig saber que això marxós que cantava es deia Salsa -ja en parlarem, perquè aquesta és una altra de les músiques que em va robar el cor- i que el tal Laserie havia format part de l’orquestra del gran Benny Moré, a la seua Cuba natal i que després de la revolució acabà als Estats Units en l’estela del que es va anomenar Fania All Stars.

 

…i al pròxim capítol, quan definitivament el xiquet de Villamalea s’ha convertit en un urbaneta amb totes les conseqüències,  entrarem de ple en el Rock Progressiu i/o el Rock Sinfònic (mai he tingut molt clara la frontera entre l’un i l’altre). De moment ací va una perla dels italians PFM, Premiata Forneria Marconi, que a quasi ningú li sonarà el nom però, en canvi, sí la música. Segur. (per a qui coneix el gènere supose que us serà inevitable el record del genial Ian Anderson, de Jethro Tull i la seua flauta travessera. O els ritmes endiablats de la nostra Companyia Elèctrica Dharma. Ja en parlarem…)

La música que m’ha fet créixer (II)

L’any 1968 va ser, per molts motius, un any d’especial record: Massiel guanyà el festival d’Eurovisión amb el (no tan) seu La-la-la. I dic no tan seu perquè en teoria havia d’haver estat Joan Manuel Serrat qui el cantara, però el seu entestament en voler cantar el tema en català va obligar a substituir-lo per la madrilenya. I Espanya, per fi, es va cobrir de glòria.

De tota manera, com sempre passa, no va ser la cançó guanyadora, sino el segon classificat, el britànic Cliff Richard i el seu tema Congratulations qui s’emportà el gat mediàtic i comercial a l’aigua. Quantíssimes vegades l’haurem cantat xiquets i adolescents de l’època en aquell anglès sense sentit que taral·lejàvem només tractant d’imitar el so d’unes paraules que no enteniem!

Però el 68 passà als llibres d’història per les revoltes estudiantils i obreres del maig francés, aquell que assegurava que sota les llambordes (el famós pavé) estava la platja.
També aquell any s’emportà dues figures claus de la història nordamericana contemporània, totes dues assassinades: Martin Luther King i Robert F. Kennedy.

A Espanya, metrestant, el dictador anava perdent el llast que li suposava el manteniment de les colònies africanes i en la data clau del 12 d’octubre assolien la independència les províncies de Fernando Póo (actual Bioko) i Rio Muni (Mbini), constituïnt ambdues el nou estat de Guinea Equatorial.

Ara: tot això passava perquè deien que passava, però el que de veritat passava aquell 1968 és que el món canvià de repent un 8 de març. La família del Julián el Serrano i la Inés de Catarro abandonava les aspres terres de la Manxa Oriental i recalava en la València que s’expansionava a marxes forçades per mor del gran allau de famílies que, com la nostra, buscava el seu particular El Dorado lluny dels seus origens.

Un dels primers canvis que vaig experimentar (per cert: ben aviat vaig tenir un nou malnom entre els nous amics i coneguts: el albaceteño, com no podia ser d’altre), un dels primers canvis, deia, va ser en el tema de l’idioma: del mer coneixement del meu rudimentari castellà ràpidament vaig veure que ací la gent parlava una altra cosa, no massa diferent, tot s’ha de dir. Però és que, amés, a l’escola vaig haver de començar a estudiar francés. I per acabar-ho de rematar, molts dels discos que la meua germana escoltava en el seu nou tocadiscos eren en anglés, una llengua de la que només coneixia dues o tres paraules que el meu pare havia aprés del marit hawaià de la seua germana, que vivia a Madrid: gud morning, gudbái i watisyurneim.

Això va fer que m’interessara per aquestes noves formes d’expressió, arribant a ser ben aviat (modèstia a part) dels primers de la classe de francés, guanyant diversos premis que la professora donava als millors treballs. Encara recorde algunes d’aquelles cançons que apreniem: Au clair de la lune, mon ami Pierrot o Le petit chéval dans le mauvais temps (qu’il avait donc du courage!)

http://www.youtube.com/watch?v=RRWsppW62Q4

I la música?… doncs la música, com tot, també començà a rebre noves influències; tot un nou món per explorar. Ara: s’ha de dir que la quota autòctona (espanyola s’entén) mai va faltar: Els pares es van fer amb un radiocassette i els diumenges al matí, a la plaça Rodona,  s’assortien abastament de cintes de la Concha Piquer, l’Antonio Molina, etc, etc. i la meua germana anava una mica amb el corasón partío que diria molts anys després l’Alejandro Sanz. Per un costat seguidora del cantants nacionals: Raphael, Karina, Los Bravos, Los Brincos… i de Julio Iglesias si, si: Julio Iglesias l’any 68 ja va guanyar el Festival de la Canción de Benidorm amb la vida sigue igual i el 70 va anar a Eurovisión amb aquell Gwendoline que guanyar, no guanyà, però deixava meridianament clar l’estil que el marcaria de per vida: un estil que el meu amic Pep defininiria com a huevo sin sal.

Per un altre costat –no em pregunteu d’on els treia, però el ben cert és que, encara que a hores d’ara em costa d’imaginar, he de reconéixer que la meua germana aleshores estava al dia- tenia discos dels Bee Gees (dels bons; dels d’abans d’aquella repelent veu de falset del Barry Gee), dels Aphrodite’s Child, grup del qual van formar part Demis Roussos i Vangelis, el compositor anys després de bandes sonores tan famoses com Carros de Foc o Blade Runner, o d’un desconegudíssim grup que feia versions de temes de Roy Orbison, de Cat Stevens, o dels americans The Isley Brothers:  The Tremeloes una banda Britànica formada l’any 1958 que, sorprenentment, ha continuat en actiu fins els nostres dies. Sobre aquest grup, format per Brian Poole a Essex, Anglaterra, hi ha la substanciosa anècdota que, quan la companyia Decca va voler promocionar la música beat allà per l’any 1962 els van cridar a ells i a un altre grup de més al nord, de Liverpool, anomenat The Beatles. Finalment Decca, en una impressionant visió comercial de futur,  es va inclinar pels d’Essex, donada la seua major proximitat a Londres.

La música que m’ha fet créixer (I)

Com diu el meu amic Acid Queen DJ en el seu magnífic bloc Memorias a 45 , “hi ha qui conta la seua vida per èxits i fracasos. Per viatges, per treballs, per parelles, fills, néts o, simplement, per anys transcorreguts. Jo la conte per cantants i grups; per cançons i concerts…”
Com que em sembla una excel·lent carta de presentació a l’ensems que declaració d’intencions, m’he permés manllevar-li-la per iniciar aquesta sèrie d’entrades al meu bloc que, injustament, tenia abandonat des de feia massa temps.

Els primers records musicals que encara conserve quasi em ruboritzen, perquè -la veritat- semblen eixits de la nit dels temps. Supose que els durs anys 60 en un poble de la Mancha no podien donar per a més.
En aquell temps la ràdio era pràcticament l’única manera d’accedir a la música, apart d’escoltar els grups que tocaven al ball del poble en festes: el de el Juanillo que tocava l’acordió i el Jaz (s’ha de pronunciar amb J castellana i només una Z): una espècie de rudimentària bateria d’acompanyament, que va ser el primer; després vindrien el de el Boni (los Arpones) el de el Jaime, el del saxo  (Los Wacual).
I parlant de les històries de la ràdio, Como se quiere a los hijos és una de les cançons que més ha perdurat en la meua memòria, probablement perquè la matxucaven constantment en aquells programes tan populars de discos dedicats (amb peticions reals o fictícies ) en els que la llarga mà del règim aprofitava per aleccionar i instruir els espanyolitos també a través de la música . Estava interpretada per Paquito Jerez un cantant murcià “en la cresta de la ola”, que també col·locà altres èxits com ara perla preciosa, billetes verdes es mi niña bonita.

Perquè, no ens enganyem, als anys 60 les emissores espanyoles vomitaven constantment allò que anomenaven canción española, una barreja a parts variables del flamenc menys ortodox i la copla, amb una interminable nòmina d’intèrprets:
Juanita Reina, Marifé de Triana, Angelillo (el qual, pel seu republicanisme, va haver d’exiliar-se fins mitjans dels anys 50. Quan tornà, degut a la seua gran popularitat, allà on actuava plenava els locals i, diuen, que sempre que el públic cridava “Viva Angelillo” hi havia en l’aire el desig implícit de vitorejar-lo com una metàfora de “Viva la República”), Antonio Molina, Conchita Piquer, Juanito Valderrama i Dolores Abril (ai, aquella pelea en broma!)

Però d’aquella primera època  (estem parlant des que tinc algun dels meus primers records fins els 9 anys en què amb el trasllat a València la meua vida experimentaria un canvi espectacular) potser el cantant que més va calar en aquella tendra infantesa va ser Antonio Molina, l’ ídol que, junt al torero Manuel Benítez el Cordobés, millor representava la fama i l’èxit. Res comparable a aquella soy minero. Encara que personalment, Adiós a España em va tocar el cor de ple. Tant que instintivament, mentre aquell matí de març de finals dels 60 recorria en l’autobús els escassos 150 quilòmetres que separen Villamalea de València (en un viatge que durava quatre hores), amb la certesa que era només amb bitllet d’anada, no podia evitar canturrejar-la per a mi mateix, com una mena de premonició -aleshores jo no ho sabia- del canvi radical que, amb els anys, anava a experimentar.

WE MISS YOU, FREDDIE MERCURY

(in English below)

Avui fa 65 anys que va naixer Freddie Mercury.

Amb les noves condicions laborals dictades per les totpoderoses “lleis del mercat” i tan fidelment interpretades pel que queda d’un partit que, a Espanya, un dia va ser socialista, encara no s’hauria pogut jubilar.

De nom Farrokh Bulsara, va naixer de manera circumstancial a Zanzibar, capital de l’illa del mateix nom (el seu pare era diplomàtic a l’aleshores protectorat britànic). De fet, l’any 2006, amb motiu del 60è aniversari del seu naixement es va haver d’anul·lar el gran concert que hi havia previst degut a pressions fonamentalistes perquè “ la seua homosexualitat contradiu  la sharia. Amés, associar a Mercury amb Zanzíbar degrada la nostra illa, que és part de l’Islam”.

Enviat als 8 anys a  estudiar a l’Índia (país d’on era originària la família), ben aviat va ser conegut entre els companys de l’internat com a Freddie, arribant a a adoptar el nom fins i tot la seua família. El Mercury li vindria ja als primers anys 70 quan el va adoptar perquè en una de les primers cançons del recent fundat Queen,  “My Fairy King “, al vers “Mother Mercury, look what they’ve done to me “, cantava sobre la seva pròpia mare i li va semblar que, amés d’un homenatge, aquest Mercury  tenia força.

Tot i haver aprés a tocar la guitarra i el piano, el qual tocava habitualment als concerts, l’arrabassadora personalitat artística de Freddie es manifestava amb total esplendor  quan agafava el micro, amb peu inclòs,  i voltava l’escenari absolutament entregat al seu paper fonamental:  cantant solista del grup, sovint teatral i extravagant. Veient-lo en escena, ningú no hauria dit que ell mateix es considerava una persona tímida i reservada (de fet, no era amic de les entrevistes).

La seua prodigiosa veu de tenor, que era capaç d’elevarse fins els registres més aguts quan calia, va ser com la marca de la casa d’un dels grups més populars de la història del rock (tot i que les seues creacions sempre han ultrapassat estilísticament aquest “cliché” amb claríssimes incursions des del hard rock i fins i tot el heavy metal, fins el rock simfònic o el glam ).

Les xifres són esborronadores: més de 300 milions de discs venuts, la cançó Bohemian Rhapsody, considerada per molts crítics com la millor cançó de la història, rècords absoluts d’assistència als seus concerts en viu…..

Una de les darreres (i al meu entendre, de les millors) creacions de Freddie  va ser Barcelona que interpretà amb la soprano Montserrat Caballé i que després va ser elegida per representar els jocs olímpics d’aquesta ciutat en 1992, on malauradament ja no va poder interpretar-la, degut a la seua mort prematura el 24 de novembre de 1991, als 45 anys.

65 years ago today that Freddie Mercury was born.
With the new working conditions dictated by the almighty “market laws” and interpreted here in Spain so faithfully  by a party that once was socialist, he could’nt have retired yet.

Called Farrokh Bulsara, he was born in a circumstancial way in Zanzibar, the capital of the island with the same name (his father was a diplomatic in the -at that time- British protectorate). In fact, in 2006, on the occasion of the 60th anniversary of his birth, they had to cancel the big concert that was planned due to fundamentalist pressures because “his homosexuality contradicts the sharia. Moreover, the association of Mercury with Zanzibar degrades our island, which is part of Islam. ”
When he was 8 was posted to study in India (the country from originally were his family), and soon became known among his boarding school mates as Freddie, getting even adopted the name by his family. The Mercury did’nt come until the early 70s when he composed one of the first songs of the recently created Queen Band, “My Fairy King“, in which the verse “Mercury Mother, look what they’ve done to me,” sang about his mother and he thought that, besides a tribute, the Mercury had punch.
Despite having learned to play guitar and piano, which played regularly at the concerts, his breathtaking artistic personality was manifested gloriously when he took the microphone and surrounded the stage absolutely devoted to his fundamental role: solist singer of the band , often theatrical and extravagant. Seeing him on stage, nobody would have said that he was considered himself a shy and reserved person (in fact, he did ‘nt like interviews).
His prodigious tenor voice, which was able to rise up to the highest notes if necessary, was like the house brand of one of the most popular rock bands of the history (though his creations have always stylistically exceeded this “cliché” with perfectly clear incursions from the hard rock and even heavy metal, up to symphonic rock or glam).
The statistics are terrifying: more than 300 million records sold, the song Bohemian Rhapsody , considered by many critics as the best song in history, absolute records of attendants to their live concerts … ..
One of the latest (and in my opinion, of the best) creations of Freddie, Barcelona,  was performed with the soprano Montserrat Caballe and then was elected to represent the Olympic Games of this city in 1992, which unfortunately he could no longer interpret, due to his premature death on 24 November 1991, at age 45

I HAVE A DREAM

August 28th 1963, with these words Martin Luther King Jr. expressed at the Lincoln Memorial, Washington D.C. a wish, a hope.  That speech is today, 48 years later,  one of most importants of the History.
“”I have a dream today!
(…)
I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.
(…)
And when this happens, when we allow freedom ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God’s children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual:
Free at last! Free at last!””
Today is a nice day to remember and never forget it. That dream must keep being a reality for ever!


Maria Schneider forever

Avui dia internacional contra el càncer, m’assabente que per culpa d’aquesta malaltia acaba de morir, amb 58 anys, Maria Schneider.
Famosa per la seua interpretació a la pel·lícula de Bernardo Bertolucci (de qui, de pas, em confesse incondicional admirador) The Last Tango in Paris junt a Marlon Brando,  La Schneider va ser la protagonista indiscutible de molts dels somnis humits dels adolescents (i,  segurament,  dels no tan adolescents) dels anys 70.

Tot i això, per a mi aquella pel·lícula va suposar molt més que el descubriment de les encantadores i turgents mamelles de la Schneider.

Amb Bertotucci vaig descobrir que el cine era molt més que pelis d’acció o de por, convertint-me en un dels seus més fidels seguidors. Novecento ,  La Luna,  L’Últim Emperador… van ser uns magnífics films amb els que vaig gaudir enormement.

Però el Tango a Paris també em va donar la oportunitat de conéixer un gran músic i compositor (probablement un dels millor saxofonistes contemporanis, tot i que mai no ha arribat al gran públic): Gato Barbieri. L’embolcallant i sensual desgranar de les notes del seu saxo va fer arxiconeguda la banda sonora d’aquesta pel·lícula, convertint-se de fet, junt al no menys famós tema de Jane Birkin Je t’aime… moi non plus en una de les icones musicals de la sensualitat i, fins i tot de la sexualitat.

Amés del Tango, Obres com les dedicades a llatinoamérica (tres discos anomenats successivament Chapter One, Chapter Two i Chapter Three) són d’una intensitat i una riquesa extraordinàries.

Dins el Chapter Three: Viva Emiliano Zapata, temes com Lluvia Azul, Cuando vuelva a tu lado, o aquesta Milonga Triste et transporten directament al particular  món del Latin Jazz que Gato Barbieri va saber recrear magistralment.

Gràcies Maria, gràcies Bernardo, gràcies Gato. I’ll remember you forever!

Maria


Estimada companya, estimada amiga: va per tú (VI)

L’any 1974 Raimon va treure el disc A Victor Jara, en el que, amés de l’adaptació al valencià de la cançó Te recuerdo Amanda del cantautor xilé assassinat salvatgement per les seues idees durant el colp d’estat del general Pinochet, hi havia una preciosa cançó d’amor: Com un puny, composada per Raimon durant una de les absències de la seua  esposa  i companya Annalisa Corti. En la cançó escrita en versos endecasílabs a la manera d’Ausias March,  parla amb tendresa de la seua soledat i del buit que sent per la seua absència. Precisament l’il·lustre poeta no podia faltar en els versos:

Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m’aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix

en altres, es plany de la seua absència:

Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se’n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.

i en altres, en fi, desgrana dolçament un desig de futur proper amb el bo i millor de la seua poesia:

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.




Raimon i Annalisa

ÀFRICA – Cesaria Evora

Cesária Évora, va nàixer el 1941 a la ciutat portuària de Mindelo, a l’illa de São Vicente a l’arxipèlag atlàntic de Cap Verd, front les costes del Senegal. Coneguda com a Cize pels seus amics, prompte va rebre el sobrenom de la Reina de la Morna (un tipus de cançò tradicional, que algú ha anomenat el blues capverdià i que junt a la Coladera són els estils autòctons més conreats per la cantant). També hom l’ha batejat com la diva dels peus descalços, degut al seu costum de presentar-se descalça als escenaris, en solidaritat amb els sense sostre del seu país.

Malgrat la seua dedicació des de molt abans, no va ser coneguda internacionalment fins el 1988, quan té la possibilitat d’enregistrar  el seu primer disc La Diva aux Pieds Nus a París.

Des d’aleshores ha enregistrat una desena de discs, amés de publicar uns altres tants recopilatoris i directes.

Cesaria ha interpretat també alguns temes per a pel·lícules, com Ausencia per al film Underground d’Emir Kusturica o l’arxifamós bolero Bésame Mucho per a  Great Expectations, adaptació al cine de la novela homònima de Charles Dickens, rodada als EUA pel director mexicà Alfonso Cuarón que comptà entre altres actors amb Gwyneth Paltrow o Robert de Niro.

Nominada en diverses ocasions per als Grammy, no l’aconseguiria fins al 2004, quan el seu treball Voz d’Amor va ser premiat com el millor àlbum de World Music. També ha guanyat altres reconeixements internacionals com el Kora (l’equivalent als Grammy a l’Àfrica sub-sahariana),  a la millor artista africana i al millor àlbum Cabo Verde o en dues ocasions el francés Victoires de la Musique.

A finals de novembre d’aquest 2010 (fa tot just una setmana) acaba de veure la llum el seu últim treball Cesaria Evora &… , un recopilatori dels seus millors duets, amb cantants com Caetano Veloso, Compay Segundo, Eleftheria Arvanitaki, Ismael Lo, Adriano Celentano, Pedro Guerra, Marisa Monte i una llarga llista fins un total de18.

Imprescindible!