header image
 

Ovidi Montllor, de vacances

Ovidi 2

Tal dia com avui de 1995 el càncer va poder amb l’Ovidi Montllor. Però l’Ovidi, per a tots els que l’estimarem i encara l’estimen, aquell fatídic dia no es va morir: se’n va anar de vacances

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
….
Porteu-me a Alcoi
que és el meu poble
I allà on comença
el “Barranc del Cinc”,
prop d’un romer,
deixeu-me ja.
….
Res d’adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d’entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons.
De part dels bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré;
però llavors
no em moriré:
faré vacances.

Actor, cantant, recitador (no debades dues de les grans figures que el van inspirar a la seua carrera van ser Georges Brassens i Leo Ferré) amb una veu rodona, greu, varonil. Home íntegre i compromés amb el seu temps i el seu país, declaradament d’esquerres,  motiu pel qual sempre va resultar incòmode als nostres governants de la dreta. Només hem de comparar el carrer que, després de molta insistència per part de l’esquerra a l’ajuntament de València, li van dedicar: 85 metres de llarg, amb 7 portals, situats als afores de La Torre, un barri dels afores de la ciutat, i el que aquests mateixos governants dedicaren a un altre actor valencià -aquest més “afecte”- al règim: Antonio Ferrandis, el famós Chanquete: una gran avinguda d’un quilòmetre i mig  junt a la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Però a aqueste coses tan pròpies d’una dreta cerril i inculta  l’Ovidi ja estava acostumat. Potser per això un dels llegats més clars sobre la seua insubornable condició humana i ciutadana que ens deixà va ser aquesta “Cançó del cansat”:

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d’estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà
Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d’empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català

i ho faig a la manera de València

Pages: 1 2

~ by jcollado on 10 March 2010.

Comments are closed.