header image
 

Maria Schneider forever

Avui dia internacional contra el càncer, m’assabente que per culpa d’aquesta malaltia acaba de morir, amb 58 anys, Maria Schneider.
Famosa per la seua interpretació a la pel·lícula de Bernardo Bertolucci (de qui, de pas, em confesse incondicional admirador) The Last Tango in Paris junt a Marlon Brando,  La Schneider va ser la protagonista indiscutible de molts dels somnis humits dels adolescents (i,  segurament,  dels no tan adolescents) dels anys 70.

Tot i això, per a mi aquella pel·lícula va suposar molt més que el descubriment de les encantadores i turgents mamelles de la Schneider.

Amb Bertotucci vaig descobrir que el cine era molt més que pelis d’acció o de por, convertint-me en un dels seus més fidels seguidors. Novecento ,  La Luna,  L’Últim Emperador… van ser uns magnífics films amb els que vaig gaudir enormement.

Però el Tango a Paris també em va donar la oportunitat de conéixer un gran músic i compositor (probablement un dels millor saxofonistes contemporanis, tot i que mai no ha arribat al gran públic): Gato Barbieri. L’embolcallant i sensual desgranar de les notes del seu saxo va fer arxiconeguda la banda sonora d’aquesta pel·lícula, convertint-se de fet, junt al no menys famós tema de Jane Birkin Je t’aime… moi non plus en una de les icones musicals de la sensualitat i, fins i tot de la sexualitat.

Amés del Tango, Obres com les dedicades a llatinoamérica (tres discos anomenats successivament Chapter One, Chapter Two i Chapter Three) són d’una intensitat i una riquesa extraordinàries.

Dins el Chapter Three: Viva Emiliano Zapata, temes com Lluvia Azul, Cuando vuelva a tu lado, o aquesta Milonga Triste et transporten directament al particular  món del Latin Jazz que Gato Barbieri va saber recrear magistralment.

Gràcies Maria, gràcies Bernardo, gràcies Gato. I’ll remember you forever!

~ by jcollado on 4 February 2011.

Comments are closed.