header image
 

La música que m’ha fet créixer (I)

Com diu el meu amic Acid Queen DJ en el seu magnífic bloc Memorias a 45 , “hi ha qui conta la seua vida per èxits i fracasos. Per viatges, per treballs, per parelles, fills, néts o, simplement, per anys transcorreguts. Jo la conte per cantants i grups; per cançons i concerts…”
Com que em sembla una excel·lent carta de presentació a l’ensems que declaració d’intencions, m’he permés manllevar-li-la per iniciar aquesta sèrie d’entrades al meu bloc que, injustament, tenia abandonat des de feia massa temps.

Els primers records musicals que encara conserve quasi em ruboritzen, perquè -la veritat- semblen eixits de la nit dels temps. Supose que els durs anys 60 en un poble de la Mancha no podien donar per a més.
En aquell temps la ràdio era pràcticament l’única manera d’accedir a la música, apart d’escoltar els grups que tocaven al ball del poble en festes: el de el Juanillo que tocava l’acordió i el Jaz (s’ha de pronunciar amb J castellana i només una Z): una espècie de rudimentària bateria d’acompanyament, que va ser el primer; després vindrien el de el Boni (los Arpones) el de el Jaime, el del saxo  (Los Wacual).
I parlant de les històries de la ràdio, Como se quiere a los hijos és una de les cançons que més ha perdurat en la meua memòria, probablement perquè la matxucaven constantment en aquells programes tan populars de discos dedicats (amb peticions reals o fictícies ) en els que la llarga mà del règim aprofitava per aleccionar i instruir els espanyolitos també a través de la música . Estava interpretada per Paquito Jerez un cantant murcià “en la cresta de la ola”, que també col·locà altres èxits com ara perla preciosa, billetes verdes es mi niña bonita.

Perquè, no ens enganyem, als anys 60 les emissores espanyoles vomitaven constantment allò que anomenaven canción española, una barreja a parts variables del flamenc menys ortodox i la copla, amb una interminable nòmina d’intèrprets:
Juanita Reina, Marifé de Triana, Angelillo (el qual, pel seu republicanisme, va haver d’exiliar-se fins mitjans dels anys 50. Quan tornà, degut a la seua gran popularitat, allà on actuava plenava els locals i, diuen, que sempre que el públic cridava “Viva Angelillo” hi havia en l’aire el desig implícit de vitorejar-lo com una metàfora de “Viva la República”), Antonio Molina, Conchita Piquer, Juanito Valderrama i Dolores Abril (ai, aquella pelea en broma!)

Però d’aquella primera època  (estem parlant des que tinc algun dels meus primers records fins els 9 anys en què amb el trasllat a València la meua vida experimentaria un canvi espectacular) potser el cantant que més va calar en aquella tendra infantesa va ser Antonio Molina, l’ ídol que, junt al torero Manuel Benítez el Cordobés, millor representava la fama i l’èxit. Res comparable a aquella soy minero. Encara que personalment, Adiós a España em va tocar el cor de ple. Tant que instintivament, mentre aquell matí de març de finals dels 60 recorria en l’autobús els escassos 150 quilòmetres que separen Villamalea de València (en un viatge que durava quatre hores), amb la certesa que era només amb bitllet d’anada, no podia evitar canturrejar-la per a mi mateix, com una mena de premonició -aleshores jo no ho sabia- del canvi radical que, amb els anys, anava a experimentar.

~ by jcollado on 13 November 2013.

Comments are closed.