header image
 

La música que m’ha fet créixer (II)

L’any 1968 va ser, per molts motius, un any d’especial record: Massiel guanyà el festival d’Eurovisión amb el (no tan) seu La-la-la. I dic no tan seu perquè en teoria havia d’haver estat Joan Manuel Serrat qui el cantara, però el seu entestament en voler cantar el tema en català va obligar a substituir-lo per la madrilenya. I Espanya, per fi, es va cobrir de glòria.

De tota manera, com sempre passa, no va ser la cançó guanyadora, sino el segon classificat, el britànic Cliff Richard i el seu tema Congratulations qui s’emportà el gat mediàtic i comercial a l’aigua. Quantíssimes vegades l’haurem cantat xiquets i adolescents de l’època en aquell anglès sense sentit que taral·lejàvem només tractant d’imitar el so d’unes paraules que no enteniem!

Però el 68 passà als llibres d’història per les revoltes estudiantils i obreres del maig francés, aquell que assegurava que sota les llambordes (el famós pavé) estava la platja.
També aquell any s’emportà dues figures claus de la història nordamericana contemporània, totes dues assassinades: Martin Luther King i Robert F. Kennedy.

A Espanya, metrestant, el dictador anava perdent el llast que li suposava el manteniment de les colònies africanes i en la data clau del 12 d’octubre assolien la independència les províncies de Fernando Póo (actual Bioko) i Rio Muni (Mbini), constituïnt ambdues el nou estat de Guinea Equatorial.

Ara: tot això passava perquè deien que passava, però el que de veritat passava aquell 1968 és que el món canvià de repent un 8 de març. La família del Julián el Serrano i la Inés de Catarro abandonava les aspres terres de la Manxa Oriental i recalava en la València que s’expansionava a marxes forçades per mor del gran allau de famílies que, com la nostra, buscava el seu particular El Dorado lluny dels seus origens.

Un dels primers canvis que vaig experimentar (per cert: ben aviat vaig tenir un nou malnom entre els nous amics i coneguts: el albaceteño, com no podia ser d’altre), un dels primers canvis, deia, va ser en el tema de l’idioma: del mer coneixement del meu rudimentari castellà ràpidament vaig veure que ací la gent parlava una altra cosa, no massa diferent, tot s’ha de dir. Però és que, amés, a l’escola vaig haver de començar a estudiar francés. I per acabar-ho de rematar, molts dels discos que la meua germana escoltava en el seu nou tocadiscos eren en anglés, una llengua de la que només coneixia dues o tres paraules que el meu pare havia aprés del marit hawaià de la seua germana, que vivia a Madrid: gud morning, gudbái i watisyurneim.

Això va fer que m’interessara per aquestes noves formes d’expressió, arribant a ser ben aviat (modèstia a part) dels primers de la classe de francés, guanyant diversos premis que la professora donava als millors treballs. Encara recorde algunes d’aquelles cançons que apreniem: Au clair de la lune, mon ami Pierrot o Le petit chéval dans le mauvais temps (qu’il avait donc du courage!)

http://www.youtube.com/watch?v=RRWsppW62Q4

I la música?… doncs la música, com tot, també començà a rebre noves influències; tot un nou món per explorar. Ara: s’ha de dir que la quota autòctona (espanyola s’entén) mai va faltar: Els pares es van fer amb un radiocassette i els diumenges al matí, a la plaça Rodona,  s’assortien abastament de cintes de la Concha Piquer, l’Antonio Molina, etc, etc. i la meua germana anava una mica amb el corasón partío que diria molts anys després l’Alejandro Sanz. Per un costat seguidora del cantants nacionals: Raphael, Karina, Los Bravos, Los Brincos… i de Julio Iglesias si, si: Julio Iglesias l’any 68 ja va guanyar el Festival de la Canción de Benidorm amb la vida sigue igual i el 70 va anar a Eurovisión amb aquell Gwendoline que guanyar, no guanyà, però deixava meridianament clar l’estil que el marcaria de per vida: un estil que el meu amic Pep defininiria com a huevo sin sal.

Per un altre costat –no em pregunteu d’on els treia, però el ben cert és que, encara que a hores d’ara em costa d’imaginar, he de reconéixer que la meua germana aleshores estava al dia- tenia discos dels Bee Gees (dels bons; dels d’abans d’aquella repelent veu de falset del Barry Gee), dels Aphrodite’s Child, grup del qual van formar part Demis Roussos i Vangelis, el compositor anys després de bandes sonores tan famoses com Carros de Foc o Blade Runner, o d’un desconegudíssim grup que feia versions de temes de Roy Orbison, de Cat Stevens, o dels americans The Isley Brothers:  The Tremeloes una banda Britànica formada l’any 1958 que, sorprenentment, ha continuat en actiu fins els nostres dies. Sobre aquest grup, format per Brian Poole a Essex, Anglaterra, hi ha la substanciosa anècdota que, quan la companyia Decca va voler promocionar la música beat allà per l’any 1962 els van cridar a ells i a un altre grup de més al nord, de Liverpool, anomenat The Beatles. Finalment Decca, en una impressionant visió comercial de futur,  es va inclinar pels d’Essex, donada la seua major proximitat a Londres.

~ by jcollado on 20 January 2014.

Comments are closed.