header image
 

La música que m’ha fer créixer (IV)

.. Així que corrien els primers anys 70 (cap al 73, 74..)  entre música disco, funk i Soul Explosion, que eren les que em feien moure l’esquelet els caps de setmana a les discoteques de moda: La Doris d’Alaquàs, Las Vegas de Quart de Poblet… (ai, las Vegas!… algun dia hauré de contar la història d’aquella xica que era l’abanderada de la banda de cornetes i tambors del Barri del Crist i com, gràcies a un proverbial accident de circulació no em varen partir la cara per ella).  Però tornem a la música: tal com anava descobrint-les vaig anar fent entre les meues preferències diversos llocs a altres músiques, de manera que, sense saber-ho, al final va resultar que era un eclèctic total (com collons anava a saber jo això; menuda parauleta!).

Per cert: no em pregunteu què feiem un monyicacos de 14 anys en aquelles discoteques, però el ben cert és que amb eixa edat -que ja pintàvem una certa pelusa a manera de bigot i barba- ja entràvem.

http://www.youtube.com/watch?v=ligIq6o0rUU

I dins eixos nous descobriments musicals, va haver un que em va deixar bocabadat, encantat. Recorde exactament el moment, encara que no el puc datar amb precisió, probablement en algun moment de l’any 73: passava jo amb uns amics una vesprada pel carrer de la Bosseria, camí del barri del Carme. De sobte, de l’interior d’un pub (potser alguns/nes el recordareu: es deia 21-21-21) ens acaronà una tímbrica i embolcallant, quasi màgica melodia, absolutament diferent a tot el que havia escoltat fins aleshores. Era una sonoritat nítida, penetrant. Vam entrar per quedar-nos escoltant un moment i clar, vam preguntar què era això que estava sonant. Es deia Tubular Bells, d’un tal Mike Oldfield.

(he volgut enllaçar-lo ací en una versió amb els crec-crecs del vinil, tal com l’escoltàvem aleshores)

http://www.youtube.com/watch?v=yXwF5WvB3NY

Aquell descobriment va ser el tret inicial de tota una fantàstica discografia que m’anà obrint la ment a mons sonors inimaginables: Led Zeppelin, Moody Blues, Deep Purple, Yes, Jethro Tull, Genesis, Camel, els meravellosos Pink Floyd… . Encara conserve en vinil, com uns grans tresors,  aquells mítics The dark side of the moon Wish you where here!. No exagere: em sabia (encara em sé)  cada nota, cada silenci de Shine on your crazy diamond!

Van ser els anys d’esplendor de l’anomenat Rock Simfònic  o Rock Progressiu. Segons alguns entesos, que filen molt prim, diuen que un és fill de l’altre, però això al comú dels mortals ens té igual. El cas és que aquells primers 70 escoltavem des de Procol Harum (amb el seu arxifamós A whithe shade of pale -o el que ens sonarà més: Con su blanca palidez-) a Deep Purple (també podria contar aquelles vesprades al Sabrina de Benimàmet o la Pista Fallera de Manises, més coneguda com La Quadra, amb els meus amics Pepe i Nando, on acabaven fent-nos rotgle quan sonava Smoke on the water  o Highway Star, però millor ho deixem ací)

~ by jcollado on 10 July 2014.

Comments are closed.