header image
 

ÀFRICA – Ismael Lo

Ismael Lo

ISMAEL LO

nascut el 1956 a Dogondoutchi (Níger) en una família humil, de mare senegalesa i pare nigerià, ben aviat s’instal·laren al Senegal, on va créixer musicalment escoltant Mbalax (ritmes tradicionals) i discs dels seus germans d’Otis Redding, Wilson Pickett o Jimmy Hendrix.
Cap als primers 80 del segle passat, formà part de la banda de Dakar Super Diamono, i des del 84 va decidir seguir la seua carrera en solitari (com anècdota cal destacar que, abans d’assolir  fama internacional, va actuar durant quasi un any en el club Coco Loco, de la Playa del Inglés, a l’illa de Gran Canària)
Ismael Lô és un artista eminentment urbà, un trobador contemporani que canta a les coses que l’envolten i els sentiments que el provoquen, generalment en francès, wolof o altres dialectes de la seua terra.
La seua música és una barreja de ritmes tradicionals actualitzats amb influències del que anomenem música occidental, i la seua veu, expressa tot el seu sentiment sobretot en les balades, potser l’estil més important del seu repertori.
La fama li arribà en Europa a partir de 1990, amb el seu sisé disc, Ismael Lo del qual la cançó Tajabone assoliria un inusitat èxit arran de la seua inclusió en la banda sonora de la pel·lícula de Pedro Almodóvar Todo sobre mi madre.

El que potser molta gent desconeix és que el Tajabone és un ritual d’una de les festes més tradicionals del calendari musulmà que es celebra aproximadament un mes després del Ramadà:  l’Aid-el-Kebir (o Festa Gran) coneguda sobretot pel sacrifici i degustació d’un corder, i per això també coneguda com Aid-al Adha (Festa del Sacrifici).

El Tajabone consisteix en la visita, casa per casa, dels xiquets i xiquetes disfressats (sovint els uns amb les robes de les altres i viceversa) tocant tambors, cantant i ballant, demanant diners o llepolies, a la manera dels nostres asguirlandos o el Halloween anglo-saxó.

La lletra diu més o menys:

Ens n’anem pel Tajabone

Abdu Jambar és un àngel que

ve del cel i aterra a ta casa.

Ve a la teua ànima

i et preguntarà:

has pregat?

has dejunat?…

En l’actualitat Ismael Lo té enregistrats deu àlbums en el mercat occidental i uns quants més dirigits exclusivament al públic africà.

Junt a Tajabone, probablement siga Jammu Africa el seu tema més conegut.  Està interpretat en Wolof (llegua oficial al Senegal) i Pulaar amb frases intercalades en Francés.
Aquesta seria, mes o mes, la traducció:

En el meu somni pregue a Deu perquè això passe abans de morir
Jo dic: “un dia vindrà en què l’ Àfrica estarà unida”
D’ací o d’enlloc, som infants d’Àfrica
Fins i tot si el cel tombés, lluitem per la pau
Així doncs jo demane la pau en Àfrica
puix amb la pau en Àfrica, serà la prosperitat

Estranger, jo Lô et pregue siguen quines siguen la teua fortuna
i la teua situació que no t’oblides de l’Àfrica
Aquí o enlloc la pau porta la felicitat
Fins i tot si el cel plorés lluitem pels nostres germans
Així doncs jo demane la pau en Àfrica
puix amb la pau en Àfrica, serà la prosperitat

Vosaltres els infants d’Àfrica,
infants, dones i homes
alceu-vos per construir el nostre país
Que Deu ens estalvie les desgràcies
que porte la pau a Ruanda, a Burundi
i a Casamance, en la ruta de Mbignonal

ÀFRICA – Salif Keita

Amb aquest capítol inicie una sèrie d’entregues dedicades a una música sovint tan desconeguda com el propi continent que la genera: la música africana.
De nord a sud i d’est a oest, Àfrica és tan ric i variat en la seua música com ho és en les seues diferents cultures.Valga com a punt de partida aquest tema -Africa, precisament- de Salif Keita per anar fent boca.

Nascut a Djoliba (Mali) en 1949, quan Salif Keita, a causa dels seus problemes a la vista, renuncia al seu projecte de ser professor i decideix dedicar-se a la música, és rebutjat per la seua família, ja que els Keita tradicionalment han estat una família de prínceps (de fet, són descendents directes del fundador de l’Imperi de Mali, Soundjata Keita).

Des del 1978 ha gravat prop de vint discos tant en solitari com en diverses col·laboracions. Entre aquestes cal destacar el disc col·lectiu “Tam tam pour l’Afrique” nascut per replegar fons per Etiòpia i on participa a petició del saxofonista Camerunés Manu Dubango.

També va participar a Londres l’any 1988 en un macro-concert amb altres músics africans com Youssou N’Dour per conmemorar el 70è aniversari de Nelson Mandela.

És precisament a partir del seu establiment a Montreuil (França) a meitat dels 80 quan Salif comença a ser conegut a Europa i on veu la llum la major part de la seua producció discogràfica i el seu èxit artístic.

A la fi, una vida bastant diferent de la que cabia esperar per a un albí de l’Àfrica profunda on, sols per aquest fet, hauria estat considerat portador de desgràcies i poders malèfics.

Afortunadament diferent.

my pictures about People in fotocommunity.com

you can see the complete folder here:

http://www.fotocommunity.com/pc/pc/pcat/232429

Argentina

Argentina (Enmanuel Rouzic)

Argentina Maria López, nascuda a Huelva farà aquest 17 de juny 26 anys i coneguda -per qui ja té el plaer de conéixer-la- simplement com Argentina, ha tret un més que esperat segon disc, després del primer aparegut al 2006 i anomenat així també: Argentina.

D’ella s’ha dit que té reminiscències d’Estrella Morente, de Carmen Linares… i que canta els fandangos de Huelva com Arcangel, un dels millor cantaors actuals en el seu estil.

Si el primer disc va ser guardonat amb el títol de “mejor disco de cante revelación”, aquest segon, Las Minas de Egipto, ja està proposat per a millor àlbum de flamenc 2010 per la UFI (Unión Fonográfica Independiente), l’associació de professionals d’Espanya dedicats a l’edició i producció de discos.

vull destacar ací un tema del primer disc -una Guajira- que, personalment, m’encanta per dues raons: per la seua impressionant interpretació i per ser un dels anomenats “cantes de ida y vuelta” és a dir, aquells d’influència americana que, tot i estar considerats dins el flamenc com a “menors”, jo sent una especial debilitat per ells.
(tot i que indica 7:21, el tema dura 5 minuts)

Guajira Marchenera

Ovidi Montllor, de vacances

Ovidi 2

Tal dia com avui de 1995 el càncer va poder amb l’Ovidi Montllor. Però l’Ovidi, per a tots els que l’estimarem i encara l’estimen, aquell fatídic dia no es va morir: se’n va anar de vacances

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
….
Porteu-me a Alcoi
que és el meu poble
I allà on comença
el “Barranc del Cinc”,
prop d’un romer,
deixeu-me ja.
….
Res d’adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d’entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons.
De part dels bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré;
però llavors
no em moriré:
faré vacances.

Actor, cantant, recitador (no debades dues de les grans figures que el van inspirar a la seua carrera van ser Georges Brassens i Leo Ferré) amb una veu rodona, greu, varonil. Home íntegre i compromés amb el seu temps i el seu país, declaradament d’esquerres,  motiu pel qual sempre va resultar incòmode als nostres governants de la dreta. Només hem de comparar el carrer que, després de molta insistència per part de l’esquerra a l’ajuntament de València, li van dedicar: 85 metres de llarg, amb 7 portals, situats als afores de La Torre, un barri dels afores de la ciutat, i el que aquests mateixos governants dedicaren a un altre actor valencià -aquest més “afecte”- al règim: Antonio Ferrandis, el famós Chanquete: una gran avinguda d’un quilòmetre i mig  junt a la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Però a aqueste coses tan pròpies d’una dreta cerril i inculta  l’Ovidi ja estava acostumat. Potser per això un dels llegats més clars sobre la seua insubornable condició humana i ciutadana que ens deixà va ser aquesta “Cançó del cansat”:

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d’estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà
Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d’empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català

i ho faig a la manera de València

L’orquestra Andalusí d’Israel


Maghreb I

Formada l’any 1994 a la ciutat portuària d’Ashdod, L’Orquestra Andalusí d’Israel ha esdevingut a hores d’ara un dels fenòmens musicals més reeixits de l’Orient Mitjà.

Hereva del mestissatge entre la música sefardita i l’arabo-andalusí, aquesta orquestra sintetitza de manera exemplar la fusió cultural mediterrània que, dissortadament, en el terreny polític no han sabut fer en aquella castigada terra per culpa dels fonamentalismes religiosos.

L’any 2004 van gravar el disc Maghreb I on incloïen  Ya Rayah, el memorable  tema composat als anys 70 per  Dahmane El Harrachi i Amrani Aberrahmane, que seria  donat a conéixer al món occidental per Rashid Taha i consagrat definitivament després d’una memorable actuació a Paris-Bercy, l’any 1998, amb els seus compatriotes algerians Khaled i Faudel, del que va sorgir la gravació del disc doble 1, 2, 3, Soleils

.-1,2,3_Soleils

En aquesta gravació de l’Orquestra Andalusí d’Israel rescatada de Youtube  ( tot i que no té imatge ) cap al final del tema el cantant interpreta un solo que amb tota rotunditat podem afirmar que és més que cosí germà del nostre Cant d’Estil i que, a més d’un o d’una farà posar la pell de gallina.

Una interpretació altament recomanable per amants de la música tradicional del mediterrani.

No us decebrà!

Estimada companya, estimada amiga: va per tú (V)

Ovidi (2)

Homenatge a Teresa és -potser- una de les cançons més estimades del llegat musical i poètic d’Ovidi Montllor (nascut a Alcoi el 1942- mort a Barcelona, on va viure gran part de la seua vida i de la seua carrera artística, el 1995).

Crua i tendra al mateix temps, la cançó reflecteix la situació social i cultural de l’època de l’Espanya de postguerra, on els xiquets aprenien al carrer, gràcies a una dona solitària i boja ( Potser fou l’últim fet / amb algú que estimés /abans que un bombardeig / la tornés boja)  les qüestions referides a l’amor i al sexe,  qüestions tabú  per al règim dictatorial.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.
…..
Ens parlava de l’amor
com la cosa més bonica
i preciosa.
Sense pecat.

Una preciosa i emotiva cançó dedicada a Teresa, aquella mestra de la vida, tan important,  de la seua infantesa.

Gràcies Ovidi… gràcies Teresa.

Art Tatum: Cent anys

Tal dia com avui, un 13 d’octubre de 1909 neixia a  la ciutat nord-americana de Toledo (Ohio) un dels més grans pianistes de la història: Art Tatum (Referint-se a ell, el trompetista Dizzy Gillespie va dir: “Primer cal parlar d’Art Tatum, després, agafant una gran alenada, ja es pot parlar de la resta de pianistes”).

Un pianista de mans tan àgils que, fins i tot recentment, s’inventà un terme  musicològic per definir la unitat mínima de temps perceptible en música: el Tatum.

De fraseig brillant i endiabladament adornat, motiu pel qual no ha arribat a tenir mai imitadors de renom, tanmateix va ser un referent inexcusable en pianistes posteriors  com Thelonius Monk o Chick Corea.

Tot i que una gran part de la seua discografia està interpretada com a piano solo, arribà a gravar amb els grans músics de jazz de l’època: el saxofonista Ben Webster, el vibrafonista Lionel Hampton, el bateria Jo Jones….. i un llarg etcétera.

Si haguera d’escollir algun dels seus discos, probablement seria aquest gravat al setembre del 1956 a Los Ángeles (només dos mesos abans de la seua mort a causa d’un problema renal), on s’inclouen temes tan coneguts com “All the things you are” o “My one and only love”

Tatum-Webster

El característic i càlid arrossegament de les notes de Ben Webster i l’àgil al temps que subtil desgranar d’Art Tatum fan una comunió musical difícil de superar.
Si teniu la sort de trobar-lo, feu-me cas: compreu-lo i gaudiu-ne a plaer!

La Bola de Cristal – 25 anys

La_Bola_De_Cristal--Frontal

Ahir 6 d’octubre es complien 25 anys de la primera emissió del programa més revolucionari que mai s’ha programat en la televisió pública a l’estat espanyol.

La Bola de Cristal va suposar, a només 9 anys de la mort de Franco i en una societat tremendament marcada encara per les pors i els tabús producte de quatre dècades de dictadura i nacional-catolicisme, una ventada d’aire fresc i, sobretot, una finestra oberta a un món i a una societat d’autèntica llibertat (de pensament i d’acció) com, repetesc, mai s’ha tornat a conéixer en un mitjà públic espanyol, amb la sola excepció dels primers anys de Radio 3 amb programes tan poc comuns per a l’època (fins i tot per a avui en dia) com “La Barraca” conduït per Manolo Ferreras o “Trébede” d’Iñaki Peña.

La Bola de Cristal, en només quatre anys d’existència, va marcar més d’una generació (confese que jo, amb vint i cinc anys complerts quan començà vaig ser un dels seus incondicionals) i per ell van passar tota una nòmina de joves personatges de la música i l’escena que, amb els anys han demostrat la seua vàlua, com ara Alaska, Pablo Carbonell, Santiago Auserón, Pedro Reyes, Javier Gurruchaga, Enrique San Francisco, Anabel Alonso, etc, etc…

Gràcies a tots ells i, sobretot, gràcies a Lolo Rico -la seua directora- que fins i tot va saber dir no presentant la seua dimissió quan -qui ho hauria de dir- el PSOE de Felipe González, a través de la mà de Pilar Miró va intentar censurar les crítiques que no els hi eren favorables.

Poc després el programa va desaparéixer definitivament.

Eloise – Tino Casal

My Eloise is like the stars that please the night
The sun that makes the day, that lights the way…

l’any 1968 Paul Ryan va composar aquesta arxiconeguda cançó, que seria interpretada pel seu germà bessó Barry Ryan.
l’any 88 Tino Casal, dins el seu LP “Lágrimas de Cocodrilo”, treu a la llum la seua versió en castellà, inspirada en la publicada dos anys abans pel grup britànic The Damned.
Avui fa 18 anys que Tino Casal va morir a Madrid en un fatídic accident d’automòbil. Vaja aquest comentari com un petit homenatge a l’home, probablement, amb més “glam” de l’escenari espanyol.

CASAL6