Vuela esta canción
para ti, Lucía,
la más bella historia de amor
que tuve y tendré.
amb aquestes paraules començava Joan Manuel Serrat una de les cançons d’amor més emotives que ha escrit.
Diuen que si la va composar per a Lucia Bosé, que si per a una argentina de la que es va enamorar…
Siga com siga, és més que probable que, si ens posarem a preguntar a la gent, aquesta seria una de les seues balades preferides. Meua, per suposat.
Aquesta versió de Rosario Flores és senzillament magnífica
Els compositors argentins Ariel Ramírez i Félix Luna van composar una preciosa cançó en homenatge a la també poetessa argentina Alfonsina Storni, qui es va suicidar endinsant-se a la platja de La Perla, de Mar del Plata.
Molts i moltes cantants l’han interpretat, de Mercedes Sosa o Violeta Parra a Miguel Bosé o Andrés Calamaro, passant per José Carreras, Nana Mouskouri, lucho Gatica, Amancio Prada i un llarg etcétera.
D’entre totes elles, la versió de la cantant portuguesa -incomprensiblement poc coneguda al nostre País- Cristina Branco, em sembla d’una musicalitat i una tendresa incomparables.
Lluís Llach, un dels cantants amb més “feeling” que mai he conegut, ja fa un grapat d’anys va dedicar aquesta bellíssima composició a la seua inseparable companya d’escenaris, la guitarrista Laura Almerich.
Quantes i quants de nosaltres, escoltant-la no haurem sentit enveja de no ser la Laura!…..
És de domini públic que, en general, -n’hi ha d’honroses excepcions, clar que si- als homes ens falta aqueix punt de de tendresa que les dones posseiu i que aprecieu tant en determinades ocasions.
Alguns d’aquests homes, amb una sensibilitat exquisita, han deixat escrit i musicat el que senten cap a la seua estimada, la seua companya o, simplement la dona que admiren.
va per elles, per vosaltres…
I per començar aquesta sèrie, una de les cançons d’amor més tendres que mai he escoltat, interpretada per Pablo Milanés i Silvio Rodriguez.
Podrà semblar increïble, però a aquestes alçades delsegle XXI, a casa nostra encara queda algun racó on no ha arribat ni la llum elèctrica ni l’aigua corrent (evidentment per a què parlar de telèfon o internet). Ací per no arribar, quasi ni arriba la carretera (a trams, és més una pista que altra cosa) i a l’hivern quan neva més val portar unes bones cadenes.
Compte: no es tracta d’idealitzar la vida de l’eremita, ni de patir per patir. Com diu el refrany a grans mals, grans remeis: Unes plaques solars o un petit generador, un aljub i el senyal de telefonia mòbil que arriba (dificultosament, això si) des d’alguna muntanya llunyana són ací apreciats com uns grans tresors.
Segons com, és el lloc ideal per perdre’s uns dies i desconnectar-se de tot, excepte de la natura. El lloc per desestressar-se i recarregar les piles; per meditar, per observar: les vaques, els cavalls, les llomes i els barrancs, els núvols passar, l’estol de coloms que han fet del campanar (un campanar que només toca les campanes una volta a l’any) el seu colomer.
I quan és l’època, pels voltants es poden fer uns pomells de vesc preciosos, per posar a la porta de casa i protegir-la així durant la resta de l’any. O això diuen…
Dissabte 4 de juliol, després de molt temps sense actuar a la ciutat de València, Al Tall va presentar al claustre de la Universitat el seu nou treball Vergonya, cavallers, vergonya!.
Basada en la figura de Jaume I (però des d’una visió crítica i desfolklorizadora del que l’oficialitat ens té acostumats) aquesta cantata va ser estrenada fa uns mesos a Borriana i des d’aleshores ha rodat per diversos llocs, molts d’ells a Catalunya on -és una apreciació personal- sembla haver tingut millor acollida que ací (ja sabem com de desficaciada i contradictòria és aquesta societat en la que ens ha tocat viure).
Siga com siga, Al Tall va demostrar amb rotunditat que encara (o de nou) té un públic incondicional: amb prou feines es va poder encabir la gentada que, des d’un parell d’hores abans de l’inici esperava pacientment tot al llarg del carrer de les Comèdies i part del de la Pau.
L’espectacle, tot i estar en la línia habitual del grup (fins i tot al romanç de cec es pot reconéixer fàcilment l’herència de Quan el mal ve d’Almansa), aporta alguna interessant novetat que, en alguns moments sorprén agradablement l’espectador com ara les percussions amb les mans sobre una taula en el tema que dóna nom al conjunt de l’obra.
La participació especial de Jan Maria Carlotti (Occitània) i Tomeu Penya (Ses Illes), cadascú amb el seu estil, complementa i, fins i tot, enriqueix l’espectacle (el mallorquí es va posar a la butxaca al públic amb l’adaptació del seu tema Mallorquins i Catalans, ací rebatejat Mallorquins i Valencians).
Una actuació, en definitiva, d’aquelles que et deixa ben satisfet i et fa alegrar-te de no haver-te-la perdut.
Només un retret: Tot i el seu innegable interés (una excel·lent, dantesca i, fins i tot, surrealista narració dramatitzada de la caiguda del rei cap al més profund dels inferns), la introducció amb veu en off peca d’excessivament llarga. Massa temps per tenir el públic espectant, sense més moviment a l’escenari que el fum que, de tant en tant ho omplia tot.
17-18-19 de Juliol a Motilleja (Albacete):
LA CHICHARRA revienta cantando
Fa dos anys vaig tindre l’oportunitat de recalar per Motilleja un dissabte de juliol. Feien allò que jo coneixia a través del programa de Manolo Luna en Radio3, el Chicharra Folk i per fi anava a poder viure’l in situ.
En poques paraules: em vaig quedar flipat!
I el cas és que, des de finals dels anys setanta en que, amb el grup Alimara, vaig començar la meua relació amb la música tracicional, n’hauré vist uns quants, d’aplecs de tot tipus. Doncs el Chicharra encara em va sorprendre gratíssimament per la seua senzilla puresa; pel seu funcionament absolutament popular on l’única cosa important és -com ells diuen- divertir i divertir-se tocant, cantant i, si se tercia, ballant pels carrers, de cantó en cantó i de plaça en plaça. I de tant en tant, si també se tercia, juntant-se amb una altra cuadrilla i improvisant (rescatant de la memòria) coples i més coples, generalment de contingut més que escabrós- per veure qui la canta més grossa.
Vaig tindre el plaer de coincidir amb una d’aquestes improvisades fusions entre una rondalla de l’Aragó i una cuadrilla de Múrcia i, sincerament, només per aquell moment asseguts als escalons de la plaça, ja hauria valgut la pena el viatge a Motilleja.
Els fandangos, les malaguenyes, les rondenyes, els verdiales, alguna que altra jota… van succeïnt-se durant hores inesgotablement. Fins i tot hi ha un moment diguem-ne de paroxisme en que, igual que en Algemesí totes les dances evolucionen a l’uníson mentre la marededéu tracta d’entrar a l’església assenyalada per les varetes dels tornejants i acompanyada per eixa espècie de guàrdia d’honor que conformen les muixerangues, així totes les cuadrilles s’ajunten en la plaça, cadascuna al seu aire, creant uns moments d’una intensitat difícil de descriure.
El programa del dissabte 18, dia central és el següent:
13:00 h. Ronda de las Cañas. Bares del Pueblo
17:00 h. Ronda del Cubata. Bares del Pueblo
19:00 h. Pasacalles de Los Dulzaineros del Alto la Villa de Albacete.
19:30 h. Muestra de Tradiciones Populares. Encuentro de bolillos y mercadillo tradicional.
Plaza Mayor.
19:45 h. Exposiciones de Instrumentos de:
-Tomás Leal, guitarrero artesano de Casasimarro. Plaza Mayor.
-Javier Cuéllar, instrumentos tradicionales de la Península Ibérica. Plaza Mayor.
20:00 h. Encuentro de Rondas en la Plaza Mayor
21:00 h. Cena Popular en la Placeta del Blanco. Invitación a todos los presentes.
23:00 h. Música y Baile Suelto. En la Verbena Municipal.
01:30 h. A partir de esta hora música y baile durante toda la noche, en los bares y calles del
pueblo de Motilleja.
Les Rondes participants en aquesta ocasió són:
Pitero de Iniesta (Iniesta-Cuenca)
Dulzaineros del Alto la Villa (Albacete)
Cuadrilla del Pelibayo (Albacete)
Ronda de los Llanos (Albacete)
Cuadrilla de El Esparragal (Murcia)
Panda de Verdiales Jotrón y Lomillas estilo Montes (Málaga)
Ronda La Concilla (Mota del Cuervo-Cuenca)
Ronda Asti Queda Ixo. Sierra de Gúdar (Teruel)
Cuadrilla de la Abuela (Santa Ana-Albacete)
Ronda Puchericha (Tarazona de la Mancha-Albacete)
Cuadrilla de Marina de Cope (Águilas-Murcia)
Ronda Alcucera (La Roda-Albacete)
Cuadrilla de Patiño (Murcia)
Ronda Ntr.ª Sr.ª de Gracia (Mahora-Albacete)
Panda de Verdiales 1ª de Comares (Málaga)
Cuadrilla de Huebras (Albacete)
Ronda de Motilleja (Albacete)
Cuadrilla de la Aljorra (Cartagena)
Cuadrilla de Henares (Lorca)
Finalment, heus ací un extracte de la informació que he trobat en la web albacity.org :
Durante los días que dura La Chicharra las Rondas participantes recorren las calles y bares del pueblo tocando, cantando y bailando a cualquier hora y en cualquier lugar. Es una fiesta participativa, abierta al visitante y con un simple sentido lúdico y espontáneo. El objetivo es divertirse, es divertir. Hasta Motilleja llegan músicos de La Manchuela, de Albacete, de la región o de cualquier punto de la geografía nacional, quienes muestran sus músicas, sus cantos, sus bailes y se integran en los de los demás. En general, cualquier persona que tenga un instrumento en la mano, se eche unos bailes o simplemente acompañe en el beber a cualquiera de las Rondas se siente como un rondero o rondador más.
El viernes, con la llegada del anochecer, los músicos de la Ronda de Motilleja comienzan a recorrer las calles y los bares de la localidad anunciando la llegada de la fiesta. El recorrido termina con una verbena popular. Se realiza baile suelto (jotas, seguidillas, fandangos, torrás, rondeñas, etc.) en el que, tanto quien sabe como quien no, baila o intenta bailar y aprovechar el momento para aprender los pasos básicos de cada baile. Después la Ronda continuará con su actividad hasta el amanecer.
La mañana del sábado está dedicada al recibimiento de los grupos musicales invitados quienes, con el paso de las horas, empiezan a tomar las calles y los bares con sus instrumentos y sus músicas tradicionales, iniciando así un recorrido que en muchos casos no terminará hasta el día siguiente. Por la tarde las Rondas están ya en pleno apogeo, uniéndose a la fiesta amigos y visitantes quienes van dando rienda suelta a sus impulsos lúdicos y festivos en torno a la música y el baile tradicional.
Tras un ligero descanso para reponer fuerzas, se inicia la verbena tradicional en la Caseta Municipal donde participan todas las Rondas invitadas junto a la Ronda de Motilleja que se suele alargar hasta que el baile se va deshaciendo por agotamiento de músicos y bailadores. Alrededor de la una de la madrugada los músicos comienzan a recorrer los bares con sus músicas y cantos, mezclándose entre sí los músicos de los distintos grupos. La algarabía y el desorden controlado se apoderan de la fiesta, convertida ya en un espectáculo espontáneo en el que cualquiera puede participar, y cada músico con su instrumento se va juntando a cualquier Ronda, coincidiendo pocas veces con la de uno mismo. La fiesta se alarga durante toda la noche o hasta que los cuerpos aguantan, y cuando los primeros rayos del sol, dominical ya, se abren paso, una buena lumbre y suculentas viandas para asar sirven para reponer las agotadas fuerzas de músicos y amigos.
Aquest és el book dedicat als Dimonis de Massalfassar que acaba de veure la llum (una llum intensa, espurnejant, com podeu comprovar). Si voleu fer una ulladeta…
Dissabte 23 de maig Remigi Palmero -per fi- va actuar al cicle Música entre Amics que des de la temporada passada ve organitzant la Falla Arrancapins.
Va presentar, entre disertació i disertació que, com se sol dir, van fer les delícies del públic (ell és així…), el seu darrer treball Sense Comentaris però també interpretà algunes de les cançons d’aquella primera joia que es deia Humitat Relativa.
Era aquesta una presència molt esperada (fins i tot va haver qui portà el seu vinil d’Humitat Relativa per que el signara), tenint en compte que la mitjana d’edat de la penya Arrancapinera està al voltant dels 45 tacos (sinò més….) i , per tant, qui més qui menys ja el va conéixer en l’adolescència. Fins i tot -com es va poder comprovar- encara eren capaços d’acompanyar-lo fent els cors en cançons tan mítiques com l’Olor a garrofa o la tan especial per a aquell col·lectiu Ací Ràdio Alger.
És curiosa la història d’aquesta cançó en la Falla Arrancapins. Com en tantes altres coses, aquests atípics fallers han capgirat molts dels rituals suposadament tradicionals inherents a una Falla. Allò normal en una falla de bé seria que, després d’una Cremà abundantment regada per les llàgrimes de les falleres majors i acompanyada pels sons de El Fallero, la gent marxara entre compungida i capficada cap a casa, a l’espera de la pròxima reunió la setmana següent per la consabuda dissolució i renovació de la comissió.
Aquests no.
Després de la Cremà -amenitzada, com de costum, pels sons de La Muixeranga interpetada a la dolçaina i el tabal-, renoven el ritual festiu brindant amb una copa de cava mentre sonen, un any més, la melodia i les poètiques paraules composades per Julio Bustamante i interpretades per la inconfusible veu del Remigo Palmero : enguany celebrarem / l’any nou com cal / la nit del vint de març. La vida comença / quan la primavera / la nit del vint de març. Ací Ràdio Alger / transmetent en ona curta / cridant a les estreles….
