Vergonya, cavallers, vergonya!
Dissabte 4 de juliol, després de molt temps sense actuar a la ciutat de València, Al Tall va presentar al claustre de la Universitat el seu nou treball Vergonya, cavallers, vergonya!.
Basada en la figura de Jaume I (però des d’una visió crítica i desfolklorizadora del que l’oficialitat ens té acostumats) aquesta cantata va ser estrenada fa uns mesos a Borriana i des d’aleshores ha rodat per diversos llocs, molts d’ells a Catalunya on -és una apreciació personal- sembla haver tingut millor acollida que ací (ja sabem com de desficaciada i contradictòria és aquesta societat en la que ens ha tocat viure).
Siga com siga, Al Tall va demostrar amb rotunditat que encara (o de nou) té un públic incondicional: amb prou feines es va poder encabir la gentada que, des d’un parell d’hores abans de l’inici esperava pacientment tot al llarg del carrer de les Comèdies i part del de la Pau.
L’espectacle, tot i estar en la línia habitual del grup (fins i tot al romanç de cec es pot reconéixer fàcilment l’herència de Quan el mal ve d’Almansa), aporta alguna interessant novetat que, en alguns moments sorprén agradablement l’espectador com ara les percussions amb les mans sobre una taula en el tema que dóna nom al conjunt de l’obra.
La participació especial de Jan Maria Carlotti (Occitània) i Tomeu Penya (Ses Illes), cadascú amb el seu estil, complementa i, fins i tot, enriqueix l’espectacle (el mallorquí es va posar a la butxaca al públic amb l’adaptació del seu tema Mallorquins i Catalans, ací rebatejat Mallorquins i Valencians).
Una actuació, en definitiva, d’aquelles que et deixa ben satisfet i et fa alegrar-te de no haver-te-la perdut.
Només un retret: Tot i el seu innegable interés (una excel·lent, dantesca i, fins i tot, surrealista narració dramatitzada de la caiguda del rei cap al més profund dels inferns), la introducció amb veu en off peca d’excessivament llarga. Massa temps per tenir el públic espectant, sense més moviment a l’escenari que el fum que, de tant en tant ho omplia tot.