header image
 

la música que m’ha fer créixer (III)

… i en eixes estàvem que, quasi sense adonar-me’n,  arriben els 70 i amb ells l’inici de la meua adolescència i el trencament definitiu amb el ja tènue fil conductor que encara em mantenia unit a aquelles primeres músiques de la infància.

Sí: en tres o quatre anys la copla, les espanyolades, Al Bano i Gianni Morandi  acabaren per deixar pas a noves i increïbles músiques que m’apassionaren: el Soul, el Philadelphia Sound, El Glam, la música Disco.. Beneïda música Disco que tant m’ha fet ballar, sentir, vibrar!  ai, aquelles sessions dominicals en Las Vegas a Quart de Poblet o a la Doris d’Alaquàs.

Si, arribat el moment, algú gosara escriure un epitafi a la meua tomba o fes un panegíric sobre els meus gustos musicals, indubtablement hauria de dir que, sobretot,  vaig estimar apassionadament la música Disco:  KC & The Sunshine Band, Silver ConventionBoney M,Van McCoy, Gloria Gaynor o, com no, Donna Summer!

Però anem per parts.

Un dels grats records que conserve d’aquella etapa de la pre-adolescència pel que fa a la música és el moment en què el meu amic Pepe “Pepillo” -el primer i millor amic que vaig tindre durant molts anys- i jo, vam aconseguir el carnet joven de la cadena Lanas Aragón-Ademar-Hogar Complet que eren els “grans” magatzems de l’època a València i que tenien una secció de discos que, en realitat, no era res de l’altre món però per a mi, aleshores, era com un oasi de sensacions (i de temptacions). Amb el temps vaig anar descobrint altres oasis com Viuda de Miguel Roca o Amigo Disco. Després vindria el totpoderós Corte Inglés.

Doncs amb aquell carnet joven participàvem en uns sortejos periòdics de lots de discos i, curiosament, encara recorde el primer que em va tocar. Evidentment no eren de rabiosa actualitat, però a cavall regalat…

Em van tocar tres discos dels anomenats singles (que no tenien res a veure amb els fadrinots i fadrinotes, separats, divorciades, etc. d’avui en dia). D’un només recorde el títol: glo-glo-glo ya-ya (en fi… sense comentaris) un altre era de Los Albas, i un tercer d’un senyor de color (negre, que apostillarien Les Luthiers) molt marxós que es deia Rolando Laserie. Anys després vaig saber que això marxós que cantava es deia Salsa -ja en parlarem, perquè aquesta és una altra de les músiques que em va robar el cor- i que el tal Laserie havia format part de l’orquestra del gran Benny Moré, a la seua Cuba natal i que després de la revolució acabà als Estats Units en l’estela del que es va anomenar Fania All Stars.

 

…i al pròxim capítol, quan definitivament el xiquet de Villamalea s’ha convertit en un urbaneta amb totes les conseqüències,  entrarem de ple en el Rock Progressiu i/o el Rock Sinfònic (mai he tingut molt clara la frontera entre l’un i l’altre). De moment ací va una perla dels italians PFM, Premiata Forneria Marconi, que a quasi ningú li sonarà el nom però, en canvi, sí la música. Segur. (per a qui coneix el gènere supose que us serà inevitable el record del genial Ian Anderson, de Jethro Tull i la seua flauta travessera. O els ritmes endiablats de la nostra Companyia Elèctrica Dharma. Ja en parlarem…)

~ by jcollado on .

Comments are closed.